a Lleida, Cinema

Anna Sàez va entrar dins el món del periodisme després de guanyar una beca

per treballar en una empresa. Va començar a treballar al diari Segre.

El que més li agrada del periodisme cultural és entrevistar escriptors

per tal de conèixer la persona que s'amaga darrere d'un personatge.

 Sàez comenta que no és tan fidel a la transcripció d'una entrevista

com al que volia dir aquella persona. Actualment, és la

coordinadora del suplement dominical del Segre «Cultura», on

s'encarrega sobretot de motivar el seu equip i aportar idees. És una

persona molt implicada amb la seva feina i explica que l'estimula

fer coses diferents a les seves cròniques de sempre. Anna Sàez intenta

que tots els camps de la cultura estiguin representats al suplement, tot i

que en alguns potser no hi mostra un interès personal. En referència a les

dificultats del periodisme cultural, argumenta que amb la cultura s'ha de tenir una base cultural, perquè si no es va molt perdut. Anna Sàez diu que la secció cultural és una de les menys valorades, ja que tot i que aporta prestigi, assegura que és molt difícil que un tema de cultura vagi a portada. Pel que fa a la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, m'explica la seva experiència com a jurat en dos edicions, comentant que va ser una molt bona experiència.

​

Marc: Què et va portar a triar l'ofici del periodisme?

Anna Sàez: Jo vaig estudiar filologia, ja que a mi el que m'interessava sobretot era la literatura. Al meu quart any de carrera es van convocar unes beques per treballar, fent una mitja jornada en una empresa. Jo vaig guanyar aquesta beca, i vaig entrar a la redacció del diari Segre. La meva intenció era acabar la carrera, però a mesura que estava allà, cada vegada m'agradava més el que estava fent. Vaig acabar la carrera i em van proposar de fer un contracte al Segre. Quan vaig acabar la carrera em vaig donar compte que realment jo mateixa m'estava donant excuses, que m'agradava molt el que estava fent. Vaig decidir fer un postgrau de periodisme, i ja em vaig quedar. Suposo que si no hagués entrat a la secció de cultura, no m'hagués interessat tant, però era bastant lo meu, ja que podia entrevistar a escriptors. Des de la perspectiva de periodista, podia fer coses més àgils que com a filòloga o professora. Tot i així, hi va haver un temps en el que dubtava de si seguiria, fins que va arribar un moment en que vaig reflexionar: «Això m'agrada i se'm dona bé».

 

Entrevistar a escriptors és el que t'ha portat a decantar-te pel periodisme cultural?

Més que pel fetitxisme de conèixer gent famosa, perquè veia que podia conviure en primera persona qualsevol esdeveniment. Quan es va inaugurar l'auditori de Lleida, per exemple. Segur que hi havia persones molt melòmanes que no podien estar a la inauguració, però jo estava allà, veia com funcionava, podia parlar amb la Reina... Estar tan a prop, poder preguntar, saber, conèixer qui hi ha darrera dels escriptors (normalment són persones una mica complicades de tractar)... tot això és el que em resultava molt atractiu i enriquidor.

​

T'especialitzes en algun gènere de la informació cultural? És a dir, fas més cròniques, reportatges...?

No. A mi m'agrada molt fer entrevistes, i crec, modestament, que se'm dona especialment bé, potser perquè a mi m'interessa el que diu la gent. És a dir, hi ha gent que escolta i gent que no escolta. Aquest fet pot canviar les nostres opinions sobre l'entrevista. Normalment, quan una persona es llegeix en una entrevista no s'acaba de reconèixer. Jo, de vegades, no sóc tan fidel al que han dit com al que volen dir. De vegades me'n dono compte que un artista s'ha posat en un jardí el qual li portara més problemes que una altra cosa. Jo sempre intento imaginar si fos jo la persona que està allà escrivint, a no ser que estigui fent una entrevista d'un tema polèmic, i que una persona et digui: «Àngel Ros és...». Això ho diu lliurement, jo no l'obligo a dir-ho. No sóc tan fidel a la transcripció com al que volia dir aquella persona. És empatia.

 

He vist que ets la coordinadora del suplement del Segre «Cultura». M'agradaria saber quina és la teva feina com a coordinadora d'aquesta revista.

Jo tinc un equip petit, i la meva feina és sobretot motivar a la gent. Jo t'hauria de dir: «La meva feina pensar reportatges, entrevistes, supervisar el que fan...», però crec que el més important és motivar a la gent, que aquella gent s'ho senti tan seu com ho pugui sentir jo, perquè sinó ho faran amb desgana, serà una entrevista o un reportatge fred. És molt important fer coses diferents el màxim possible. Quan portes molts anys en un mitjà de comunicació, la sensació que tens, i la realitat, és que ja tot ho has dit, i que tot ho has fet. Això ho noto sobretot en la gent jove que proposa reportatges que ja fa molts anys que s'han fet, però jo penso que es bona idea tornar-ho a fer perquè potser molta gent no ho sap. És molt difícil la part de fer coses noves i deferents, però alhora sense descuidar el fet que els autors, els monuments... són sempre els mateixos.

 

Abans has parlat sobre els mitjans de comunicació. Sempre has treballat amb un diari o en paper?

Sí, jo he treballat bàsicament al diari Segre, vaig estar 19 anys seguits. Quan la meva filla era petita, per qüestió dels horaris vaig estar un temps treballant al departament de cultura de la generalitat. Després, també vaig estar al Punt Avui perquè em permetia treballar des de casa, i també faig feines al marge de la redacció. Molta gent em pregunta d'on trec el temps. Crec que està bé fer coses. Al moment que començo a fer un encàrrec, em pregunto a mi mateixa per què he dit que sí, però crec que està bé perquè faig coses diferents, per això faig reportatges per «descobrir Catalunya», per Sapiens. També he fet guions per un programa sobre els 150 anys del Canal d'Urgell, obligant-me així a endinsar-me en un món diferent i desconegut per mi. Aquestes coses, a mi m'estimulen. Si jo sempre fes les cròniques que faig sempre...

​

Aquesta revista quins camps de la cultura avarca més? Ja que la cultura és un terreny molt gran...

M'hi esforço. Jo, per exemple, al món del teatre no hi seria de manera natural, doncs intento esforçar-me per intentar que estiguin tots representats. Normalment, a les revistes, la literatura i el cine tendeixen a estar sobre-representats, perquè és més fàcil fer entrevistes. Per compensar-ho, el que faig és, per exemple, una secció que es diu «Creadors» que la utilitzem com un aparador d'artistes, creant així catàlegs d'art, teatre... També intento que cada dos o tres números alguna cosa de música moderna... Literatura i cine sempre et mengen molt més perquè hi ha moltes novetats. Això t'obliga a cada nova promoció d'una pel·lícula, d'un disc...

​

Ets tu la que tries els temes, com a coordinadora?

Sí. El que passa es que a vegades l'actualitat et condiciona perquè no sempre tens a l'abast a determinada gent. Potser penso que puc guardar determinats articles i aprofitar per fer entrevistes. Això ho intentem coordinar bastant amb la secció de cultura per no repetir-nos molt. Per exemple, si els de cultura fan una entrevista àmplia amb uns dels actors que ve a la Mostra, doncs nosaltres ens centrem més en un altre director, per exemple.

​

Com a periodista cultural, quina és potser la major dificultat que hi ha que no hi sigui en un altre camp del periodisme?

El periodisme cultural és una mica diferent. Això vol dir que no necessàriament has de saber res d'economia per treballar en la secció d'economia, no necessàriament has de ser un arquitecte per fer temes d'urbanisme, però a cultura has de tenir una base cultural perquè si no vas molt perdut. Tant la secció cultural com la d’esport són les “últimes”, és a dir, les menys valorades. És molt difícil que un tema de cultura vagi a portada. A la vegada, la cultura és una cosa que aporta, d’alguna manera, prestigi al mitjà de comunicació. Tots els mitjans de comunicació tenen una secció de cultura, però és molt difícil que un tema de cultura es valori com un tema d’una altra secció. Per que un tema de cultura passi a la portada, ha de ser negatiu (la mort d’alguna personalitat famosa, per exemple, o molt anecdòtic). “És més fàcil sortir a portada perquè han robat en un museu, i no perquè un museu restauri una obra d’art. Llavors, això fa que la nostra feina, més que difícil, sigui poc valorada.”

​

És a dir, el camp cultural seria un dels que menys visibilitat té, potser?

Si. Té prestigi, però, per exemple és molt difícil que un tema de cultura acabi a portada o al sumari d’un mitjà, fins i tot a televisió. Tots els temes de cultura acaben com aquella assignatura que la tenim, però tots sabem que en el fons no et cal estudiar, i això més que dificultat, és el que fa que de vegades em senta una mica frustrada, perquè veig que si faig més de tribunals o de política en temes molt més simples, acaben sent de portada.

​

I quin tema creus que seria més rellevant ...?

Jo crec que la gent s'interessa per la cultura. En general, hi ha molts punts sobretot de patrimoni que jo crec que van més enllà de la cultura. Per exemple, si es restaura una església no es qüestió només de «pedres», sinó una qüestió que afecta a tota la societat, sigui catòlica o no, perquè forma part del seus records. Els temes de patrimoni acostumen a tenir un component que va molt més enllà de l’art en si. Normalment hi ha una història al darrera què és molt interessant. Realment si tornés a estudiar i tornés a començar, igual faria història de l’art. Com es salven peces d’art, com hi ha gent que arrisca la seva vida... Per no parlar dels espolis, falsificacions... Que em semblen temes molt interessants. Un dels dies que em vaig passar més bé de cultura perquè em va agradar molt va ser: als anys 70, hi va haver un lladre conegut com «Eric el Belga” que anava pels Pirineus i robava tot el que podia.

​

Creus que a Lleida, i a Catalunya en general, hi ha prou ajuts i finançaments pel periodisme cultural?

Els ajuts son per als mitjans en general. El que sí és veritat és que la cultura lamentablement depèn molt de l’ajut públic, llavors això és una arma de doble fil. D’una banda, està molt bé ja que és una parcel·la en la que que algú que no pugui representar una obra de teatre perquè li falta finançament, rep un ajut. Però, per altra banda, fa que els creadors depenguin del govern de torn fent que hi hagi una mica de vassallatge. Tot creador ha de ser transgressor, i és molt difícil transgredir si estàs transgredint als que has fet possible que tu puguis transgredir. És un contra sentit. L’ajut hi ha de ser. Per exemple, si els mitjans en català no tenen ajuts, tots serien en castellà. Això, d’una banda, pot semblar de dir: «Si no hi ha prou públic, perquè es fa?». Per exemple, el govern francès, amb les llengües minoritàries de França es salvatge, però... perquè hi ha tantes obres de cine francès que han arribat als Oscar i han sigut grans èxits internacionals? Doncs perquè el govern francès posa una pasta al seu cinema brutal... Hi ho fa perquè Hollywood és un monstre que es menja a França, i França contraresta. Quan vas al cine i pagues per veure una pel·lícula de Holliwood, amb el preu d’aquella entrada estàs finançant un percentatge molt elevat per a la producció del cine francès. A França es poden fer grans produccions... De vegades necessites aquesta ajuda perquè és evident que no estàs en igualtat de condicions. Tens el monstre de Hollywood, i si tu contraataques amb una pel·lícula de baix pressupost però molt enginyosa... Clar, no funciona. Si als mitjans de comunicació en català no se’ls donés subvenció, no existirien.

 

Creus que aquestes subvencions que arriben als mitjans estan ben repartides, o a l'apartat cultural li arriba prou? Creus què està infravalorat?

És difícil de dir perquè és global. El diari Ara rep una subvenció igual per a esports que per cultura. El que passa es que si hi ha un mitjà que culturalment és important i té pes un component cultural molt important, potser això no compta prou i seria interessant que comptes més. No que només es miri el nombre de subscriptors i de pàgines, sinó que també és vegui aquest valor afegit. Però clar, pensa que les subvencions les rep una empresa i com a tal, rep el mateix per la secció de política que per la secció de tribunals.

​

Has patit o conegut pressions per raons econòmiques o polítiques per cobrir més unes informacions culturals que unes altres?

Cada dia, 50 vegades... (bromejant). No són pressions amb un nivell delictiu, però tothom vol sortir; tothom creu que allò seu és més important. Sento una pressió quan sento: «Jo sóc l’amic del director...», o quan em recorden que posen publicitat... Aquests tipus de comentaris els aprens  a relativitzar, però al principi sobretot et coarten una mica. Això, amb els anys ha anat a més. És a dir, quan jo vaig començar a treballar era impensable que un polític truqués a un director d’un mitjà per donar indicacions, i ara es fa amb molt desvergonyiment, de tots els partits. «No no, si jo no em poso amb la teva feina, però...» S'hi posen. Tot això, de manera conscient o inconscient, et condiciona. Jo crec que en aquest aspecte s’ha perdut molta llibertat. No és una cosa greu, però és molt més fàcil fer la teva feina si no tens ingerències. Si saps que l’endemà de publicar una cosa et trucarà una persona, això de vegades et condiciona. Una altra cosa que la gent no pensa és que nosaltres som els primers interessats a donar bones notícies. Normalment, però, per desgràcia, és més notícia el negatiu (per això hi ha hagut intents al llarg de la història de fer mitjans de comunicació que només donessin notícies positives que han estat un desastre).

 

Quins àmbits en el periodisme cultural creus que tenen més ressò avui en dia, els que són més concrets com un crítica a un llibre, com una notícia així més concreta o els que són més amplis com una celebració, com una fira?

El món de la critica malauradament ha desaparegut. Abans era present a tots els diaris, suplements culturals, etc. Tots tenien un apartat de critica en el qual hi havia persones que cobraven uns diners per llegir unes obres o veure unes pel·lícules o el que sigui i deien "això no m’ha agradat gens per aquest i / o l’altre motiu..." Però ara molts mitjans de comunicació estan vinculats a editorials o tenen en nòmina el mateix autor a qui s'està criticant... Amb el temps la crítica s'ha anat diluint i la critica sistemàtica, com es feia abans, ha anat desapareixent; sols queda en un sentit testimonial i ara fem el "solapeo", que és que escrivim a la solapa del llibre: poc i sobretot no et mullis. Pel que fa al cinema, també: internet ha devaluat molt el cinema i la crítica ha perdut molt.

 

Sobre la mostra del cinema llatinoamericà que ara ha fet 23 edicions, t’has involucrat d’alguna manera?

Sí.

 

Alguna experiència que hagis tingut a la Mostra?

Jo he fet dos vegades de jurat a l’apartat de curtmetratges i documentals. Sempre hi ha un jurat que ve de fora, que és el que valora els llargmetratges que es presenten a concurs. També hi ha un altre apartat de curtmetratges i de documentals,  amb un jurat local de persones del món de la cultura. Realment és tota una experiència, perquè t’adones que un curtmetratge és més fàcil de fer per una qüestió de recursos. Molta gent bona no podrà fer mai una pel·lícula, segurament, però un curtmetratge, sí. Normalment el debat és llarg, perquè hi ha molt material per triar i amb l’apartat de documentals també t’adones que aquí no hi ha gaire cultura de documentals, i la majoria no s’estrenaran mai al cinema. Els curtmetratges que no tenen tanta producció, però tenen un missatge que penses que si aixo ho portessis a la gran pantalla del cine -i no fessin tants "remakes" innecessaris de produccions americanes-  potser canviarien una mica les coses. De fet, el que es feia anteriorment és que abans de començar una pel·lícula, sempre hi havia un curtmetratge.

​

Ara ho fan en les pel·lícules d'animació , però ja s’està perdent, això.

Sí, perquè està tot pactat, a nivell publicitari. Però abans era com normal veure un curtmetratge, i ara és com bastant exòtic. A banda d’haver fet de jurat aquest dos anys, l’he cobert molts anys com a periodista. El que sí que recordo, també com a canvi en la Mostra, és que quan va començar era tot tan petit que jo recordo que en acabar la inauguració anàvem tots a fer un beure. Al llarg dels anys han vingut molts actors importants i tots tenen la seva part interessant.

Pel que fa al sector de la cultura a la televisió, per exemple, si mirem el prime-time que és a partir de les 22:30, de programes culturals, n’hi ha pocs. Directament, és un desert, completament menystingut, però també diré que és per culpa de no haver sabut trobar coses amb ganxo, perquè si per programa cultural entenem un programa que t’adorms si no t’has pres dos tasses de cafè, és que alguna cosa no s’està fent bé. De totes maneres, és veritat que dir la paraula cultura, a la televisió és com di d'entrada: «No, que ens quedarem sense públic». Lamentablement, costa molt de que hi hagi presència, i això com a contrapartida fa que els llibres més llegits de Sant Jordi, siguin tots de persones que surten a la tele, perquè és al revés. Diguem que és el món al revés, és a dir: com que el món de la cultura no surt a la tele, el que surt a la tele s’acaba convertint amb cultura. 

 

A classe a vegades posen documentals que són per la televisió que dius: buf..., però després veus un programa que es diu «Què Qui Com», que el trobo molt dinàmic i que està molt bé, doncs tu tens ganes de veure’l i potser la informació és la mateixa...

S’ha de fer de manera àgil, de la mateixa manera que, per exemple, a França hi havia un programa cultural que era tan top que si el presentador d’aquell programa deia que havia llegit tal llibre i li havia encantat, aquell llibre es convertia en un best-seller. És a dir, la televisió pot fer molt per la cultura. El que passa és que s’ha de saber com es concept el programa de cultura: si és només per quota, el que passa moltes vegades és que es nota molt que és un farcit, o sigui, tu notes molt quan una televisió ha apostat per un producte o quan simplement és per dir: «Bueno, acabem, ara que surtin els de cultura a dir les seves xorrades i ja està bé». Això canvia moltíssim.