"La Mostra té l'oportunitat de veure un cinema que no es veu"
Entrevista a Juan Ferrer
Director de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya.
Marc Carbonell 19 de main de 2017
Juan Ferrer és el director de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya.
A l'entrevista em diu que una cosa típica que té aquest festival és que un
gran tant per cent de la gent involucrada és de Lleida. Ferrer sempre
ha volgut que Lleida estigués dins del panorama cultural
de Catalunya i que tangues projecció internacional. Ferrer diu que
la crisi econòmica ha fet mal a la Mostra, però que no l'ha fet
desaparèixer. La Mostra dona l’oportunitat de veure un cinema que
no es veu, el llatinoamericà. Com que hi ha la secció de documentals,
curtmetratges i llargmetratges de ficció, s'engloba molt públic
potencial, i quan fas retrospectives o apropes a Lleida
els premis d’honor, que es donen a gent coneguda, la cuitat s’omple
de gent que potser no hi havia vingut mai. Pel que fa al jurat
de la Mostra, Juan Ferrer explica que la professionalitat, la veterania que tenen i el seu historial com a professionals són els factors que es tenen en compte per escollir-lo. Cal destacar que el jurat del premi a millor curtmetratge sempre ha estat format per gent nascuda a Lleida. Ferrer dona molta importància al premi del públic i recorda que va ser el primer que la Mostra va donar. En referència als problemes i dificultats de la Mostra, Juan Ferrer explica que desanima molt patir per culpa del pressupost que hi ha. En resposta a si està confirmada una edició número 24 de la Mostra, Ferrer diu que hi ha intenció i ganes.
Marc: Has estat el director de la Mostra les seves 23 edicions?
Juan Ferrer: Sí, totes 23 edicions.
D'on surt la idea, 23 anys enrere, de celebrar la Mostra de Cinema Llatinoamericà
De Catalunya a Lleida?
El Centre Llatinoamericà volia expressar la seva cultura a través de l’audiovisual. Jo estava treballant al diari Segre, a espectacles i a cultura i fent les crítiques de cinema. també treballava amb nosaltres el Paco Armengol, que també era del centre. Em van cuidar perquè volien fer un cicle de cinema llatinoamericà. Va funcionar molt bé, vam fer la primera edició i fins ara, 23 edicions.
Sent una mostra de caire autonòmic, quines van ser les raons per situar-la a la ciutat de Lleida?
Una cosa típica que té aquest festival és que un gran tant per cent de la gent involucrada viu tot l’any per aquí. Hi ha molts festivals que tenen gent contractada, però que no han de viure exclusivament a la ciutat. Aquí no, o sigui que és una Mostra de Lleida dins de tots els aspectes, per això la Mostra sempre ha volgut el millor. També hi ha molt voluntariat llatinoamericà perquè viuen aquí. Aquest mostrari fa que la mostra tingui molt de color. Primer era la Mostra de Cinema llatinoamericà de Lleida, i quan hi havia el conseller Tresserras, va dir que com a Catalunya no hi havia cap mena de festival llatinoamericà, havia de passar a ser la Mostra de Catalunya. Nosaltres vam afegir que tenia que ser la Mostra del Cinema Llatinoamericà de Catalunya a Lleida, per què no s’ha d’oblidar d’on venim, el que som. Sí que representa tota Catalunya, evidentment, per què és un festival especialitzat, però sí que sempre hem volgut que Lleida estigués dins del que és el panorama cultural de Catalunya, i també del ressò que té fóra, tant nacional com internacional.
Com valores l’evolució de la mostra comparant l’última amb la primera edició?
Hi ha hagut de tot, és difícil de comparar. Si miréssim un gràfic, la Mostra va créixer molt, es va fer amb molt pocs diners i va créixer molt. Aleshores, va arribar un moment abans de la crisi que va prendre molta embranzida, tenia molt pressupost, tenia moltíssimes coses. Amb la crisi, la cosa es va paralitzar, no només amb la mostra, sinó amb molts festivals. El més important era no desaparèixer (durant la crisi van desaparèixer més de 70 festivals). Vam aguantar bé, i el que ara tenim és prestigi. És un festival que a l'Amèrica llatina és molt conegut, les revistes internacionals i mitjans internacional se'n fan molt de ressò. Per exemple, hi ha la revista més important del món que es fa a Hollywood, Variety, que sempre dedica 4 o 5 pagines a la Mostra, evidentment en anglès. Els mitjans nacionals fan molt de ressò, i els catalans també, perquè la Mostra té un component molt llatinoamericà, però també té un component molt català. Nosaltres sempre hem volgut que fos un pont però no només per portar el cinema llatinoamericà, sinó també per poder exportar el cinema català. Per això durant l’any també fem cicles a l'Amèrica llatina durant l’any de cinema català. Intentem que hi hagi una interrelació entre el cinema català i el cinema llatinoamericà, perquè durant molts anys l’actor Jordi Dauder va ser adjunt a la direcció, fins que va morir.
Li dediqueu el nom d’un premi?
Sí, hi ha un premi Jordi Dauder, per què realment era una persona que sempre estava molt atenta de la cultura del nostre país i sempre havia volgut que la Mostra tingués una vinculació directa amb la cultura catalana i amb la cultura llatinoamericana.
Com valoraries l'acollida de la Mostra a la ciutat de Lleida? Creus que ha estat una acollida constant, o hi ha anys que per x raons se li ha donat més o menys valor? Si és així, quins creus van ser aquests anys i per què hi va haver aquest canvi?
Potser jo diria la segona, depèn molt. Pot ser jo diria ja te bastant d’èxit perquè ja tothom sap que cada any se fa la Mostra, no? I hi ha vegades que ha tingut molt més públic, hi ha vegades que ha tingut menys però es manté bastant bé, perquè la Mostra té una cosa que és molt singular, que és l’oportunitat de veure un cinema que no es veu. Això genera l’oportunitat, si t’agrada el món de l’audiovisual, de poder veure treballs que es fan a l'Amèrica llatina. Jo sempre dono d’exemple l’Argentina: només a Buenos Aires hi ha 30.000 estudiants de cinema, més que en tot l’estat Espanyol. Estan contínuament evolucionant i buscant noves fórmules del cinema, i això es veu dintre dels productes que ofereix la Mostra. Amb el guió són molt bons; és a dir, poden fer una pel·lícula ambientada en un pis, sense sortir d’aquest pis, i fent una pel·lícula amb molt contingut. A vegades no necessiten de molts recursos per fer grans histories, i tot això es pot veure a través de la Mostra. També hem aconseguit èxits importants, com per exemple quan vam estrenar a nivell europeu Nueve reinas, una pel·lícula que ningún coneixia. O amb Amores perros, de Gonzalez Iñárritu, que és un home que ara guanya Oscars, va ser la seva primera pel·lícula i la va estrenar dins la Mostra. Hi ha pel·lícules que han marcat molt, o pel·lícules que han guanyat als grans festivals i que després s’han pogut veure a la Mostra. La pel·lícula que vam inaugurar: Nieve negra, a Catalunya es va veure per primera vegada a dins la Mostra. L’únic festival que és iberoamericà és a Huelva, no llatinoamericà, i ara a Màlaga que també ha apostat molt pel Cinema llatinoamericà. El cinema llatinoamericà abans no es coneixia, eren destacadíssims els títols, i ara és bastant conegut i reconegut, perquè guanyen a Berlín, guanyen a Venècia, tothom coneix actors, cada vegada es veu més la coproducció...
Com valoraries l'acollida de l'última mostra en comparació a altres festivals cinematogràfics de Lleida com l’Animac?
Abans de començar la Mostra, aquí no teníem cap mena de festival. L’Animac a mi m’agrada molt, perquè m’agrada molt que hi hagi un festival d’animació, però que no competeixi amb la mostra. Són dos festivals necessaris per la ciutat perquè ofereixen diferents produccions però no xoquen entre si. Jo veig que la Mostra estÀ reconeguda com el més antic.
Com definiries el tipus de públic que ve a les inauguracions/cloendes i a els passis de pel·lícules, curtmetratges i documentals? Pel que fa al tipus i quantitat, ha variat molt aquest públic?
Hi ha de tot. S'ha de separar perquè des de fa 4 edicions, els documentals els fem vindre del marc de la universitat, o sigui que hi ha més universitaris que veuen documentals. En aquesta passada edició, han passat 4000 universitaris per veure 8 documentals. Això va ser un gran encert. Tenim un públic infantil, que diguem, és «caldo de cultivo», que ja coneix la Mostra, les escoles hi van, com ja passa amb l’Animac, i això també està be perquè estas formant a gent per què vagin al cinema, a gent petita. El públic que ve depèn també de les pel·lícules (hi ha el cinèfil, el de curiositat...). Crec que una de les grans passions que genera el cinema és quan una pel·lícula té la capacitat de sorprendre’t, que no sàpigues el que veuràs. Jo crec que la Mostra genera aquesta capacitat de sorprendre. La Mostra també vigila molt de buscar òperes primes de realitzadors i realitzadores joves també perquè creiem que és molt important, i això també ens fa que sigui especial. Com que tenim documentals, curtmetratges i llargmetratges de ficció, abastem molt. Apropar a Lleida els premis d’honor, que és gent coneguda del món del cinema... fa que la ciutat s'ompli de gent que poser no havia vingut mai a Lleida.
Jo també em vaig fixar que a la inauguració hi havia bastanta gent llatinoamericana, o sigui, que és veritat que també hi ha gent que ve cap aquí. Això també ho teniu present?
Sí, clar, és que quan arriba la Mostra, arriba gent de Barcelona o Madrid que saben que hi ha la Mostra. Volen veure coses que no han vist i s’apropen a Lleida. Ve gent llatinoamericana perquè evidentment, el cinema és llatinoamericà, però també té un component interessant, que és gent que viu a Catalunya des de ja fa vàries generacions. Arquitectes, advocats, gent que és llatinoamericana i que està en un context que els agrada el cinema, ve i es dona cita en aquests dies a la Mostra. Això ens agrada molt. Sempre que veus a la televisió gent parlant de Lleida és perquè hi ha hagut algun crim, o la collita s’ha fet malbé, però a nivell cultural tampoc sortim tant. Aleshores, des de Lleida, tenint aquestes activitats, com és la fira de titelles, o com és l’Animac, o com és la Mostra, jo crec que li dona una miqueta d’impuls cultural. Encara falta molt, és a dir, això no vol dir que jo estigui content, sinó que em conformo, que és diferent.
Com és de important la col·laboració amb el Centre Llatinoamericà de Lleida?
Aquest centre és el propietari de la Mostra. La Mostra està registrada pel centre llatinoamericà perquè la va crear ell, però des del primer any han anat de la mà amb la Paeria. Després hi ha col·laboracions importants, també fem cicles de curtmetratges...
D'on va sorgir la idea d'atorgar el premi d'honor a Emílio Gutiérrez Caba?
Va ser meva, perquè conec l’Emili de fa molts anys. Hi ha una frase de David Trueba, quan li vam donar el premi d’honor als tres germans Trueba: «aquí venen convidats i marxen amics», i això ha estat el que sempre he intentat. I clar, com que jo em moc amb el món, conoce força gent, i jo i l'Emilio vam fer molta amistat perquè el seu primer treball va ser de muntador d’una pel·lícula que es va fer a Lleida: La fiera infantería. El cinema espanyol no s'entén sense l’Emilio Gutiérrez Caba, perquè té papers a La caza de Carlos Saura. Carlos Saura també és premi de la mostra, ha treballat a més de 100 pel·lícules, és l’únic actor que ha guanyat premis Goya consecutius, al teatre també és molt important, i ha fet absolutament de tot dins del món de la interpretació. Li vaig dir si acceptava el premi i hi va estar encantat. A més té una cosa molt bona, l’Emilio Gutiérrez Caba: que parla millor que jo el català, per què té una casa a Girona des de fa molts anys, i quan li vam donar el premi ell va fer el discurs en català, o sigui que és aquest puntet que t’agrada, que la gent és molt respectuosa, i sempre vol apropar-se a l’espectador. Li van fer una entrevista aquí a radio nacional, i és el que ell diu, no?, “jo de cara la gent”, “la gent és la que m’ha donat a mi de viure”, aleshores agravies molt. Com més importants són te n’adones que més humils són, i tot li va bé, o sigui ha vingut aquí gent molt, molt important, és a dir, gent amb Oscar i els dius “vols que ho fem així o així ...?” I et diuen “com vulguis, Juan”, “No hi ha problema, Juan”.
Per tant, normalment trio jo els premis d'honor, en coordinació amb producció... Normalment vaig pensant quins són els personatges més adients: en el cas de Jordi Cadena, el vam premiar perquè sempre va ser molt fidel amb el cinema català i va tindre moltes oportunitats d’estar a altres puestos i sempre va ser molt conseqüent, i va crear escola a Barcelona. Ara també és professor de cinema a la blanquerna, és el company de la judit colell, una altre directora catalana. A francesc Beatriu, per que és d’Organyà, és de Lleida i també perquè té pel·lícules importants dins del cinema espanyol, com Sinatra. Té moltes pel·lícules interessants, no? I crec que li devíem, si donem tants premis, després de 23 anys està bé que es faci un reconeixement a la gent de la casa.
D'on va sorgir la idea d'atorgar el premi Àngel Fernández-Santos a Javier Tolentino?
Perquè té un programa que és de culte. Jo te'n recomano un que és el Séptimo vicio, que és a Radio 3 i a Radio Nacional de Espanya, i és un programa que sense ell no seria lo mateix. Hi ha programes de ràdio o de cinema; aquí cada any ve el Jaume Figueras o ve l’Àlex Gorina. Són persones que són més ells que el programa, que li donen una personalitat al programa. Tu quan sents al Tolentino amb el Séptimo vicio veus que és un home molt sabi, que marca molt bé els tempos, que parla de coses molt interessants, però al ser ritme. El programa és una miqueta el que és ell. Atès que el premi Àngel Fernández-Santos homenatja el que ha sigut el millor crític de cinema que ha tingut aquest país, siempre l'atorguem a la persona o programa, premsa, radio o televisió que s’hagin distingit per tindre una sensibilitat especial amb el món del cinema. S’ha atorgat a Diego Galan, que era director de San Sebastià, s’ha donat a Jaume Figueras, a Antonio Gasset quan feia Días de crimen (un altre programa important de la televisió). O sigui que és un premi molt reconegut també perquè porta el nom d’una persona molt respectada. Quan tu guardones a un periodista o a una persona dedicada a la televisió o a la radio amb el premi Àngel Fernández-Santos, cap et dirà que no. Estaran encantats perquè per a ells és molt prestigiós.
Quins criteris es fan servir per escollir els jurats de cadascuna de les categories de la Mostra?
La professionalitat, la veterania que tenen, el seu historial com professionals. Lo que també la mostra lo que busca són diferents branques, no només gent que sapigui de l’audiovisual sino gent que tingui un coneixement cultural important, escriptors que també han sigut jurats, o importants directors de fotografia, tot gent que està dins del món de la cultura, però que tenen, diguem així, una trascendència professional important, això t’assegura tenir un bon jurat i bueno, sempre també hem tingut molta sort de tenir gent molt professional, i també la mostra té algo que és diferent a altres festivals. El premi a millor curtmetratge sempre el jurat han estat gent nascuda a lleida, i donem protagonisme que és un festival molt de la casa, i també gent que es mogui dins de la cultura, de la ciutat, i sembla que pot ser que no, però n’hi ha molts, al cap del temps te n’adondes que tenim gent important a la ciutat. A lo millor viuen o treballen fóra però són d’aquí, són de lleida. I després el jurat de documentals són catedràtics i professors de la universitat, o sigui que són 3 jurats molt diferents entre si, però que és molt racional que estiguin a cada part del festival.
Hi ha un premi que és el premi del públic. El teniu incorporat des de les 23 edicions?
Si, de sempre. I que a més va ser el primer premi que la mostra va donar. Quan vam decidir donar premi, només donavem un, que era el del públic, és el que ha manat sempre sobretot, per què sempre hem pensat que és el públic el que defineix una miqueteta el que els ha agradat més i el que els ha agradat menos i després es va anar ampliant amb els jurats i tot això. I ara donem un munt de premis, si per què està el premi radio exterior de espanya, el premi casa d’amèrica, el premi movistar, o sigui, a la millor pel·lícula, al millor director, a la millor actriu, al millor guió, a la pel·lícula que reflecteix més la realitat llatinoamericana, al millor documental, al millor curtmetratge, són molts els premis.
Quantes pel·lícules es solen rebre cada any per mostrar?
Varia molt, varia molt, depèn si fem retrospectives o no, quan fem retrospectives, passem de 100, de normal estem en produccions de 80, 70... Va variant depenent. O quan també fem, enguany no n’hem fet, però cada any hem fet un festival dels joves, que és la millor publicitat generada durant l’any, un festival molt important, aquest i el de canes, són els festivals més importants. Quan fem això també es triplica la producció, o sigui, varia molt, varia molt, estem sempre entre 70 o 80...
I al final de la selecció, quants són?
La oficial són, « eeee », 8 documentals, 8 curtmetratges, 10 pel·lícules, 10 llargmetratges de ficció millor dit, i després estan les sessions especials de documentals, de cinema infantil, les retrospectives, ... I totes aquestes coses.
Com i quins criteris s'utilitzen per fer la selecció oficial?
Hi ha gent que treballa, per exemple, pels curtmetratges si hagués estat jo qui hagues vist els curtmetratges... No haguéssim pogut fer la mostra per què en vam rebre 900, i per seleccionar-ne 8... Aleshores va ser un grup de 10 persones, que van veure casi 100 cadascú, o sigui és un treball de 3 o 4 mesos segur, i només amb curtmetratges et parlo, després amb pel·lícules, si n’hi ha més de 100 preseleccionades, per 10 que tenen de quedar, i amb documentals vam rebre 400 i pico, per seleccionar 8. O sigui que és una feina que jo sol no podria fer, la mostra necessita d’un equip, que allà tots fiquen la seva part, lo que passa es que és gent molt entusiasta i que ja fa molt de temps que està n’hi ha també una part molt jove que està integrada, cada any hi ha dos becaris d’audiovisuals, que no sé que passa que quan acaben volen continuar, i l’any següent volen continuar amb la mostra, ja no són becaris però continuen treballant a la mostra per què els agrada, no? És que és un mon una miqueta màgic. Té molts de problemes, però això ja... Els que som més guerrers, però la gent mes jove que està al festival ho gaudeix molt, per què a més de veure coses, estan integrades dins del que és la organització, no? S’ho passen bé i aprenen, i veuen com funciona un festival per dins, que no tot és bo, hi ha dies que no surt res o hi ha dies que surt tot bé, ... O quan anem a sopar... Per què la mostra té una cosa molt interessant, per què a lo millor quan anem a sopar, hi ha gent que és molt coneguda dins del món del cinema, però que s’asseu al costat de gent de l’equip, i si hi ha una cadira buida te pots sentar tu i qui vulguis. Clar fa 2 o 3 anys, hi va haver una becaria que hi havia una cadira buida al costat de viggo mortensen, i no s’atrevia a sentar-se, i jo li vaig dir “sentat, jove sentat” i al rato estava parlant e viggo mortensen amb ella, i tal... Ostres!, Aquesta persona veu que no hi ha barreres. Si has estat a la inaguració ja veus que no hi han barreres, allò que no pots apropar-te o que no pots fer fotos. Que jo he anat a festivals molt importants que et marquen unes distancies que ... Aquí estan tots integrats, allà a la sala, et pots apropar, pots saludar... Pots fer el que vulguis. I això és lo que jo sempre he intentat, no? Jo sóc dels que pensa que quan és més important el festival que el contingut aleshores ja no m’interessa, jo penso que ha de ser més important el contingut que el festival, que si en un moment no hi ha alfombra roja no n’hi ha doncs no n’hi ha, però lo que no pot faltar és les pel·lícules, que és la columna vertebral, la programació, la gent del cinema que ve a donar una master class, a presentar els seus treballs, o sigui que hi hagi aquest ambient.
Abans t’has referit a alguns problemes que té la mostra, quins serien aquests problemes que té la mostra?
Sempre són econòmics, a vegades no pots fer tot lo que voldries fer, tot això desanima bastant, a vegades hi han coses que no pots evitar, o la ciutat, per exemple, alguna vegada ens han dit, per què no feu la mostra a barcelona, no? Si és la mostra de catalunya, i tindria molt més públic i tindria molt més pressupost, i naltres lo que som és molt combatents, naltres no volem marxar de lleida per què som de Lleida, i això a vegades va en contra, les subsessions no són les mateixes. Vas al ministeri de cultura i et diuen que si això és de Catalunya la generalitat ja té pressupost, vas a la generalitat i et diuen, si és lla, parla amb madrid, ... Ara no, per què hi ha bona relació per què s’ha d’entendre com cultura. Ja dic, mai hem volgut un gran pressupost, per què hauria de venir un altre director, però a vegades hem patit molt, massa potser. A vegades desanima molt, per què estas treballant molt dur, formes part de l’equip, veus que es podria fer una cosa molt xula i tal, i no es pot fer per un problema simplement pressupostari, et sap greu, després de treballar tant no puguer-lo fer, no? Per què si no saps més, no saps més, però tenint-lo, et sap greu el que no puguis fer. Però bueno, hem salvat circumstàncies, ... Amb 23 anys ha passat de tot, bo dolent, regular, .. Però clar el ser humà té la tendència aquesta que s’en recorda de moments bons, per què no guanyes res pensant amb els dolents. Jo personalment, ha passat de tot i jo he aguantat 23 anys per algo serà, per amor al cinema, per amor a la ciutat, i la resta de l’equip també. Són moltes persones les que estan darrera de la mostra. Mostres no cobren res, són voluntaris, ‘’eee’’ altres cobren molt poc, podrien cobrar molt més a un altre lloc, els dissenyadors, el fotograf, el diari del festival , els catàlegs, si tinguessim de cobrar lo que val?, Seria difícil, lo que passa és que com que estan tan impregnats de la mostralo que volen es que es faci, i no es fa per guanyar diners, es fa per què creiem que s’ha de fer, i aquesta és la força del festival.
Per què Nieve negra i Me casé con un boludo van ser les pel·lícules escollides per presentar a la inauguració i a la cloenda de la mostra?
Nieve negra per què era la última pel·lícula de ricardo darin amb Leonardo sbaraglia i amb una actriu catalana, i amb federico luppi que va ser president d’honor de la mostra fa molts anys, per què també era una preestrena a catalunya i per què els lleidetans serien els primers de catalunya que veurien aquesta pel·lícula, que és algo que com lleidatà m’agrada, i per què és una pel·lícula que per inagurar reunia uns condicionants, té un gran repartiment, bon pressupost, una pel·lícula que sabies que s’estrenaria després, encara està al cinema. Jo sóc dels que penso que si la inaguració va bé, va bé tot el fettival. En canvi «me casé con un boludo» era de la mateixa productora i tenies que tenir les dos o cap. Això són negociacions que es fan. El que té és no acabar trist, la mostra s’ha acabat però l’acabes veient, una pel·lícula que és molt senzilla de tractament però es fresca, la setmana que ve s’estrena a l’estat Espanyol, es a dir, estarà al funàtic. Jo sóc dels que pensa que s’ha de mirar d’acabar amb un somriure, amb una bona sensació per què així tens ganes de l’any que ve dir, osti! Aviam quan torna la mostra i tal, que si surts destrossat, fet pols, et quedes una miqueteta així. amb «me casé con un boludo» és una comedia argentina, que sempre són molt recurrents i ho vam passar be. Era una pel·lícula que no farà historia, però ho passes bé, i a més estava fóra del que és la competició, i no importunava a ningu, és a dir, no et vindria un cinèfil a dir: com heu ficat aquesta pel·lícula, ... Era pel públic en general, o sigui no feia falta que siguis un especialista en cinema, és per passar un bon rato en un cinema. Ah! I també vam presentar un curtmetratge d’unes lleidatanes, donem oportunitat als nostres tb! Per això quan dic tantes vegades és una mostra molt lleidatan, és per què és veritat. Si hi han nous cineastes lleidatants, els donem reconeixement, i es demostra per què ho veus. Amb una cloenda, una persona que no havia fet mai cap curtmetratge i va i li posses a la cloenda, doncs està molt agraïda, però creiem que era part del que tenim que fer. fa molts anys que hi ha el festival, i a vegades el que vols és que es reconegui el treball que ha fet el festival.
Creus que el cinema llatinoamericà està prou valorat tant pel public lleidatà com pel públic general?
Jo crec que això depèn de cadascú. Eee si uuna persona veu cinema lla.... És que és com si em dius: tu creus que el cinema europeu està ben valorat? Bueno, doncs hi ha pel·lícules franceses molt bones, i n’hi iha d’altres que no. N’hi ha pel·lícules angleses que són boníssimes i altres que no, ... Ja et dic, cada país té... Argentina fa 180 pel·lícules a l’any, són moltes pel·lícules, fan més pel·licules que a Espanya. Llavors hi ha gent que li agrada molt, gent que gens i gent que no si ni no. Però valorat internacionalment molt, molt, per què la prova és el que dit que hi havia abans a berlin, a venecia, cannes, els grans festivals guanyen premis, molts directors llatinoamericans han donat el salt a hollywood, ‘’eee’’ guillermo del toro, ... Benicio Del toro, l’actor. O sigui que jo crec que si, lo que si que passa és que no es coneix molt, però n’hi ha d’altres que si els coneix tothom, com ricardo darín, bueno hi ha de tot.
Hi ha prou subvencions/ajuts econòmics de les institucions destinats a cobrir els costos de la mostra? Si es així, algun any heu tingut que prescindir d'alguna activitat/espai per raons econòmiques?
Mai n’hi ha prou, sempre s’ha d’anar amb la mentalitat que és la primera, com si comencéssim de nou.
Està confirmada una edició 24 de la mostra?
La intenció, si, tota, lo que està clar és que jo no sóc etern, puc fer un pas al costat i que un altre més jove ho agafi, jo no tinc problemes de sortir de director d ela mostra i seguir col·laborant, o que passa és que no hi ha nngú, no s’atrebeixen, ... Però suposo que algun dia la persona que es cregui amb ganes i forces doncs em substituirà. D’entrada de l’any que ve espero que si es faci.
Per què els preparatius, normalment, quan comencen?
Ara començarem al juny a tenir reunions, i després també ja es va a festivals i es viatja per anar a buscar les coses, a casa no e ningú, lo que vols ho has d’anar a buscar. I sempre donar-te a coneixer per què no et pots despistar per què als festivals hi ha una competncia ferotge, i nosaltres hem d’utilitzar els contactes la imaginació per neutralitzar els monstres que ens venen a sobre. Venim dels bàrbars, com l’indivil i mandonil. Ara ja forma part del calendari cultural de lleida. I si no n’hi hagués m’agradaria que la gent protestes, per què la mostra és seva, i que puguin lluitar per no deixar-ho morir. Jo no sóc partidari de fer una política cultural per què no crec que sigui bo, la política és la política i la cultura és la cultura. La cultura és de la gent, que és l millor i que és lo pitjor ho ha de dir el ciutadà i cal lluitar per lo que és propi.
